Treball  de Recerca

Des d'aquí no puc veure la mar.

No puc veure-la perquè està  lluny d'aquí, a l'altre cantó de la ciutat.

Però l'enyoro. L'enyoro perquè, en veure-la, penso que tu restes a l'altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.

 

Enyoro la mar, enyoro la immensitat blavosa que semblava entrar per la finestra aquell migdia de primavera.

Perdona'm, anava a demanar-te si te'n recordes, pel gust que em diguis que sí que tot sovint els ulls se t'amaren del blau encisador d'aquella mar tan nostra.

Quants anys fa de tot allò? Els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s'escolava.  

Érem més joves, menys conscients plens d'una innocència perversa, quasi maligna.

 

Tenia quinze anys, i ells foren en part, la causa del nostre trencament.

Durant el curs de 4t vaig canviar els mitjons per les mitges fines, vaig estrenar les primeres sabates de tacó i un vestit de festa. Me'l posava per anar als concerts.

Una nit em vas preguntar què pretenia dir-te quan et clavava la mirada com dos punyals, com si et busqués l'ànima. I va ser llavors quan per primera vegada posares les mans sobre els meus cabells.

 

Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva.

Els meus ulls, que eren els teus, captaren matisos, colors, formes, detalls que a tu et semblaren sorprenents i nous. Jo veia el món com tu el miraves.

Encara ara, a vuit anys de distància sóc capaç d'entusiasmar-me tant com ho feia abans, quan tot era nou.

Solíem fer excursions al bosc, muntanya amunt. Anava descobrint el món de la mateixa manera que l'amor em descobria a mi.

Aprenia a viure, aprenia a morir de mica en mica, abraçada a tu. Em negava a deixar passar el temps. Volia per sempre més sentir el frec dels teus llavis, de la teva pell.

 

La tristor d'aquestes hores, em retorna a tu, a aquella claredat de petons que estimàrem.

Les nits de les nostres imaginàries cites, i l'amor per damunt de tot, l'amor de què mai no parlàvem.

 

Aquell amor que va durar exactament vuit mesos i sis dies. Va ser trencat per l'escàndol públic.

T'obsessionava la idea que jo algun dia et fes algun retret d'aquell amor. T'acusaren de perversió de menors i rebies anònims d'insults morbosos...

I ningú excepte el meu pare es va atrevir a parlar-me a la cara, enfrontant-se a la realitat. Només recordo les dues últimes frases: aquest és el camí de la depravació. T'enviaré a Barcelona si això dura un dia més.

I així va fer.

 

Era la darrera tarda juntes. Vaig tancar els ulls i vaig dir-te que t'estimava. Tu em vas fer callar.

Una bafarada d'olor de mar em va fer marxar enmig de les ones.

Aquell cel d'un color blau intensíssim. Érem a la llitera i lentament em vas anar traient la roba sense mirar-me, pretenia ser natural però hi amagaves una sinceritat malaltissa.

Potser tenies por de la meva por en veure el teu cos nu. Però Sempre m'havia semblat esplèndid el teu cos.

Els meus dits sobre la teva pell et dibuixaven.

Llavors em demanares permís per despullar-me, volies fer-ho tu. Per assaborir aquells minuts, malgrat la urgència del teu desig.

Inefable. Un lloc fora de l'espai, del temps, una habitació feta a la nostra mida i on cauríem sense salvació.

Et vaig demanar que no ens n'anéssim, necessitava prometre't amb totes les meves forces no oblidar-te mai. Però tu em demanares tot el contrari: l'oblit.

 

Vaig passar l'estiu a casa els meus oncles. Tancada a una habitació il.lusionant-me només per tot el que encara no havia començat.

T'escrivia cada nit. No pensava oblidar-te.

 

Una setmana abans que comencés l'institut vaig arribar. Em vaig limitar a passejar els carrers amb l'esperança de tornar-te a veure.

Anava als llocs on tu i jo havíem estat i em semblava sovint sentir les teves passes. Però tu no apareixies. I jo continuava recorrent els nostres racons però em semblava que res no tornaria a ser allò que era després que tu ho haguessis mirat. perquè totes les coses, portarien sempre la marca del teu estigma.

 

Amb tanta força, amb tanta ràbia et vaig abraçar que quasi et tombes.

No em vas convidar a entrar, però em vaig agafar el dret a fer-ho. Necessitava els teus ulls, les teves mans, els teus llavis.

 

Un dia, fora de l'institut ens vàrem veure. Em vas preguntar com m'anaven les coses.

Vaig dir el teu nom.

-què vols?

-res.

-em cridaves?

-és que no hi eres. Vols explicar-me què et passa?

-els últims dies de curs són esgotadors. No veig res clar i tu em preocupes. Vaig ser massa feble per engrescar-te en aquella aventura, de la que et deus penedir.

-para. Parles com me mare

-t'asseguro que m'hagués agradat ser-ho.

 

Vaig anar a estudiar a Barcelona. Ens escrivíem.

Una nit vaig escriure't una carta llarguíssima. Però com que insistia a oblidar-te, vaig escriure a la mar amb la intenció que les ones té la donessin a tu. A mil bocins se l'endugué el vent des de la meva finestra.

 

Van passar els anys. Besos d'altres llavis, frec d'altres mans... Intentava podar el teu record. Però des que vaig saber que vindries a treballar aquí, se’m feia impossible no buscar-te.

Pocs mesos després vas rebre la carta d’invitació a les meves noces.

 

Aquell dia em vas dir que em desitjaves tota la felicitat del món, la que tu haguessis volgut donar-me. Vaig voler donar-te les gràcies i et vaig dir que continuava estimant-te.

 

No sé si les circumstàncies et faran conèixer aquest escrit.

Fa uns mesos vaig anunciar-te l'embaràs d'un fill meu. D'aquí a deu dies, diu el metge que naixerà.

Tinc por, em fa por. Em sento massa dèbil i les forces em fallen.

Penso que probablement no coneixeré a la nena, perquè serà nena, n'estic segura, i no podré decidir el seu nom si no ho faig ara. vull que li posin el teu, maria.

I vull també que el meu cos retorni a aquella mar, que no l'enterrin.

T'enyoro, enyoro la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora.