El concepte d’adaptació, com bé defineix J. L. Sánchez Noriega a De la literatura al cine: teoría y análisis de la adaptación:

“Podemos definir como adaptación el proceso por el que un relato, la narración de una historia, expresado en forma de texto literario, deviene, mediante sucesivas transformaciones en la estructura, en el contenido narrativo y en la puesta de imágenes, en otro relato muy similar expresado en forma de texto fílmico”

 

Arrel d’aquesta afirmació, es pot ratificar que el cineasta, l’artista en qüestió, sotmet el text literari a una metamorfosi –en cada una de les etapes creatives–; en cada fase de l’adaptació es dóna una transformació de la idea mare: l’ocurrència esdevé guió, aquest darrer progressa cap al guió de rodatge, el qual arriba a convertir-se en filmació per, finalment, culminar en la fase del muntatge.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

Com ja hem dit, el primer dels relats de "Te deix, amor, la mar com a penyora" és una carta, la qual hem hagut d'adaptar; l'hem fet més col·loquial, per fer-lo més lleuger i accessible per a tothom, i sobretot, per arribar més als joves, l'hem passat del mallorquí al català, l'hem escursat... Una de les parts més importants ha estat treure aquells fragments que passen a ser innesessàris quan s'hi sumen recursos audiovisuals, ja que, moltes de les paraules, queden annulades pels fets que veus al vídeo. Per aquesta raó, hem passat d'una carta de quinze pàgines a una carta de tres pàgines. Hem estat selectives i estrictes amb el resultat, ja que aquesta part del projecte definirà una part important del nostre treball i per tal de fer justícia al text original i, portar-lo també, al nostre estil.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

El primer que ens vam proposar va ser fer-lo molt més curt, ja que, al passar-lo a audiovisual, s'hagués fet massa llarg i sense els recursos necessaris hagués estat massa complicat. A partir d'aquí, com ho vam fer? Bé, no va estar fàcil. S'ha de tenir en compte que en un llibre ha de ser, generalment, tot molt més esplícit per tal de posar-te en situació i posar en marxa la teva imaginació, peró... En un vídeo, la imaginació ja no hi té tanta importància perquè ho estàs veient. Cal que et digui que la protagonista té els ulls marrons, si ho estàs veient? La resposta és no, seria una sobrecàrrega d'informació innecessària. El dilema ha estat en trobar la la línia que separa "l'innecessari del necessari" (al dir "innecessari", no és literal. Cada paraula forma part important del que finalment esdevé el text original. Per innecessari ens referim a prescindible d'escoltar, perquè ja ho veuràs) i decidir què era fonamental posar i què no. Per fer això, hem hagut de llegir el text vàries vegades, analitzar-lo, buscar els moments clímax, buscar les parts de la història essencials. 

​

​

​

​

​

​